Mamotretos abandonats

24.9.06

Una bona portada, res més

Gemma Lienas: Rebels, ni putes ni submises. Editorial Empúries. Barcelona 2005.

2.5.06

Gossa, mi negra, gossa!

Més de tres mesos han arrossegat aquests cd en espera de ser víctimes d'una sagnant, cruel i despietada performance.
Mal ens estar el dir-ho però Rosana no ens inspira ni per destruir-la.
La performance volia esser un seguit d'imatges: cd de Rosana, estisores, martell, tornavís i cd destruïts.

Aquest engendre canari representa tot allò que les Madones odiem de les lesbianes: la dolçor nauseabunda, la suavitat excessiva, l'amor que embafa, la falta de vici, l'inexistent sexe, la manca de perversió.
Destí final d'aquests dos cd: una perruqueria de Dublín on els escoltaran nackers estusiasmats.

2.2.06

Nosotras i l'editorial Egales

L'infern és ple de bones intencions.
No me'n record de res de Nosotras (era un llibre de contes?) ni me'n vull recordar. Tampoc no me'n record d'altres llibres d'aquesta insigne editorial tan compromesa amb la visibilitat homo. Les bones intencions no han escrit ni publicat mai bons llibres. Per ventura, no són les bones intencions allò que els mou, sinó un pragmàtic i comprensible afany crematístic.

25.11.05

No me llames cariño: un bon laxant

Si realment fos veritat allò que pensàvem quan érem joves (que totes les lesbianes eren intel·ligents, cultes, educades), mai no s’hauria escrit aquest mamotreto.

Per què tracta els lectors (ui! perdó i les lectores) com a imbècils? Ens recorda per on hem d'anar, quines són les darreres accions o què ha comentat qui. I ho fa amb una actitud de narradora mare que t’agafa de la maneta i et guia, pedagògicament, perquè no perdes el filet!

Per què Isabel Franc ens deixa en mans d'una protagonista tan cutre que, a més d'odiar i menysprear la llengua del territori i del govern pel qual treballa, només sap menjar xandvitxos de cuixot oliós, no llegeix ni les instruccions del desodorant quan caga, no va al cinema i no parla del seu desig sinó és d'una manera carrinclona, rància i desfassada -d'una manera lesbiana, en podríem dir?

Per què totes les dones que l'envolten són iguals de planes i poc interessants? Per què no hi ha textures que diferenciïn els personatges? Per què són tan unívocs?

Per què és tan avorrit i estereotipat? Per què un final tan previsible? Per què una platja hawaiana? Haurà vist l’autora els capítols de S’ha escrit un crim o de Magnum? Millor si hagués llegit Agatha Christie; ella, com a mínim, sabia narrar.

PS. Per cert, odiem el baileys al cafè.
PSS. Dubtàvem entre abandonar-lo o tornar-lo a l'editorial pregant que no tornassin a publicar res semblant. Hem decidit publicar aquí tota la nostra ràbia literària.

25.10.05

Manual del maricón desenfadado

A les Madones ens agraden les dones, però realment som gais. No us ho havíem dit mai? Doncs sí. Amb un bon rave passem un gusté.

I per això ens vam comprar aquest llibre, que ha resultat mamotreto. Juan González, que té l'honor d'haver estudiat filologia hispànica a Barcelona (es pot ser més xarnego?), posa gracietes entre parèntesis -jo gairebé em vaig marejar de tant riure- i es pren la llibertat d'exercir de psicòleg erudit quan predica, entre altres coses, sobre la inexistència de la bisexualitat.

Evidentment no l'hem llegit tot -els nostres temps de màrtirs han passat- però n'hem tingut prou per embafar-nos del to de predicador de panfonteta d'aquest menjamerdes de 26 anys.

24.10.05

Venus en Buenos Aires

Aquest és un dels primers mamotretos que vaig abandonar pel carrer o que directament vaig llençar a les escombraries. No me'n record. Dos reclams van actuar d'esquer: l'affaire lèsbic i el pròleg de Lucia Etxebarria. Ni tan sols vaig saber llegir l'indici de l'horrible portada. Perquè mira que és lletja!

Per què fer una crítica de mil paraules si amb una la definim perfectament? Merda.